L'exemple més paradigmàtic el constitueix la Metropolis of To-morrow (1929), de l'arquitecte nord-americà Hugh Ferris, de tanta influència en el cinema de ciència ficció dels anys més immediats, com Just Imagine (1930), de David Butler, i Things to Come (1936), de William Cameron Menzies, o en el més recent com, per exemple, el disseny de la ciutat de Batman, Gotham City, o el de la Nova York de Sky Captain and the World of Tomorrow.

Altres arquitectes importants com el francès Robert Mallet-Stevens o l'alemany Hans Poelzig van tenir una intervenció decisiva en la construcció de decorats per al cinema. En el primer cas, entre una vintena d'aquests, en el disseny cubfuturista de L’Inhumaine, film de Marcel L’Herbier, o prestant alguna de les seves obres, la Villa Noailles a Hyères (1928), seu del Centre d'art et d'architecture, com a set de rodatge de la pel·lícula surrealista de Man Ray, Le mystère du château de dé (1929). En el segon, van dur a terme, segons els seus dissenys, la construcció completa d'una ciutat gòtica medieval, el gueto jueu de Praga, per a Der Golem (1920), film expressionista de Paul Wegener.

Però més enllà de la dedicació dels arquitectes a tasques cinematogràfiques, la llista de noms dels quals constituiria una nòmina inacabable, la metròpoli contemporània, la seva arquitectura, han estat descrites pel cinema com poques arts ho han fet. Per això resulta fonamental conèixer els films anomenats de cross-section o de tall transversal, és a dir, de muntatge d'imatges sincopades, lligades pel ritme de les pulsions de la gran ciutat, per l'activitat dels seus habitants, els seus moments de treball, oci o descans, per la velocitat i el dinamisme de les seves màquines, trens, automòbils i tramvies, per les tensions i somnis que propicia la nova arquitectura de la metròpoli moderna.

Són molts els films que ens proporcionen aquesta visió. Al capdavant de tots, s'hi trobaria Berlin, die Symphonie der Grozstadt (Berlín, la simfonia de la gran ciutat, 1927) de Walter Ruttmann, cineasta i arquitecte, que uneix el caràcter documental, experimental i narratiu per mostrar-nos, cronològicament, la vida quotidiana al llarg de les vint-i-quatre hores del dia d'una ciutat, Berlín, amb captures preses al llarg d'un any de rodatge, de vegades amb càmeres ocultes.

Abans de Berlin, die Symphonie der Grozstadt, el fotògraf i cineasta Paul Strand, juntament amb el pintor Charles Sheeler, havia filmat imatges de Nova York, preses de la realitat de Manhattan, del seu port, els seus molls de càrrega i descàrrega i els carrers de la Gran Poma. Manhatta (1921), una pel·lícula concebuda com un poema musical, està basada en el text de Walt Withman, Mannahatta, nom literalment escrit així pel gran poeta nord-americà. Els rètols, amb els versos del poema, presideixen les dotze seqüències de què es compon el film, en una successió de dotze moments de la vida de la ciutat, situats entre l'aurora i l'ocàs. Els gratacels de Nova York es mostren amb àgils moviments de la càmera, així com el moviment de la gentada en carrers solcats per riuades d'automòbils i pel metro elevat. Paul Strand i Charles Sheeler estaven lligats al cercle de la Galeria 291, d'Alfred Steglitz, difusora de les avantguardes cubista i futurista a la ciutat dels gratacels.  

A Bronx Morning (1931) és un film de Jay Leyda que introdueix l'espectador en el Bronx novaiorquès, mostrant-nos-el com una panoràmica general des d'un tren, mitjançant dos travellingsvertiginosos, un inicial i un altre final. Entremig, mitjançant el muntatge, podem observen vistes d'aquest districte, el seu caràcter i la seva atmosfera, amb les activitats quotidianes dels veïns, adults i nens i l'activitat que es desenvolupa en els negocis locals. El film és deutor de les troballes formals expressades per Walter Ruttmann a Berlin, die Symphonie der Grozstadt.

Rien que les heures (1926), del brasiler Alberto Cavalcanti, sembla ser que va servir de font d'inspiració a Walter Ruttmann per a la seva pel·lícula sobre Berlín. Es tracta de la vida de París, la ciutat en marxa i en repòs, teixint com a fil conductor una vella borratxa deambulant pels carrers de la metròpoli francesa. Res més que les hores, que seria la traducció literal del títol, va influir poderosament en les avantguardes artístiques del moment i va atraure també l'atenció de Luis Buñuel, que en va propiciar la projecció a la Residencia de Estudiantes. Segons la Gaceta Literaria, al núm. 2 de 1927, a Rien que les heures, música «visual», els dos ritmes del cinema s'encarreguen de trobar el nexe necessari entre les imatges.

Montparnasse (1929), d'Eugène Deslaw, constitueix una panoràmica del districte parisenc de Montparnasse, habitat per artistes d'avantguarda com Luis Buñuel o el futurista italià Marinetti, l'activitat artística del qual ens mostra. Centrat en la construcció del París de començaments del segle XX, té més interès Au Bonheur des Dames (1929), de Julien Duvivier. Com a film d'argument de ficció, suposa una adaptació de la novel·la d'Émile Zola i té com a protagonista la Denise, una jove òrfena de províncies que arriba a París per viure amb el seu oncle Baudu, propietari d'una merceria en decadència a causa dels plans d'expansió dels grans magatzems que sorgeixen a la gran ciutat, en aquest cas les Galeries Lafayette, on contractaran la Denise. Precisament, l'arquitectura d'aquest edifici es mostra en tots els detalls, amb els espais, els moviments i les actituds de flâneurs, venedors i clients.

Encimbellada per la seva consideració, durant dècades, per les enquestes dutes a terme entre innombrables crítics, com una de les deu pel·lícules més importants de la història del cinema, The Man with a Movie Camera (1929), de Dziga Vertov, és un film basat en la seva teoria del cinema-ull, complementada posteriorment amb la del cinema-veritat. La càmera filma imatges de Sant Petersburg i altres ciutats russes en els anys immediatament posteriors a la Revolució Soviètica de 1917. Dziga Vertov va crear, el 1919, amb altres cineastes, entre ells la seva dona Elizaveta Svilova, ajudant en el muntatge, el grup Kinoks, que subscriuria nombrosos manifestos de l'avantguarda constructivista. The Man with a Movie Camera constitueix cinema pur, recolzat en la realitat que capta la càmera. Una realitat que aconsegueix tenir sentit mitjançant el muntatge.