LINA BO BARDI. BALLAR SOBRE ARQUITECTURA
Després de llegir la ressenya negativa d'un dels seus discos en la dècada dels 70, el polifacètic compositor, guitarrista, cantant, productor discogràfic i director de cinema italo-estatunidenc Frank Zappa es va defensar al·legant que «escriure sobre música és com ballar sobre arquitectura». Potser afirmar que cap text és capaç de reflectir la intensitat de l'experiència musical sigui encertat, però contraposar la dansa a l'arquitectura perd qualsevol validesa en parlar de l'obra de Lina Bo Bardi.
«Arquitecta, dissenyadora, artista, escenògrafa, etc., sempre pionera en el que avui anomenem «transculturalitat», Bo Bardi supera contínuament els límits disciplinaris, temporals i mentals propis dels entorns en què treballa», diu d'ella Giacomo Pirazzoli en el text que acompanya el documental Lina Bo Bardi. Poesía Precisa (Belinda Rukschcio, 2013, 54'), editat per la Fundació Arquia.
De les moltes disciplines que dialoguen magistralment amb la seva arquitectura, potser la menys esmentada en la infinitat d'estudis, publicacions, documentals i exposicions que s'estan succeint en els últims anys per reivindicar el talent de la polièdrica creadora sigui la dansa. «Els llocs habituals i comuns van fer que l'home oblidés la bellesa del seu "moviment a l'espai", el seu moviment conscient, de gestos mínims, de menys actitud...», alertava, però, la pròpia Lina en un dels seus escrits. I potser aquest avís sigui la gènesi d'Un pluie d'eté (Arnold Pasquier, 2017, 41 min, vídeo), una interpretació coreogràfica de vuit de les seves obres més emblemàtiques (Museo de Arte de São Paulo-MASP, SESC Pompéia, Casa de Vidrio, Teatro Oficina…), fetes per vuit ballarins disposats a inventar per a cadascuna d'elles una dansa.
No és la primera vegada que el MASP serveix d'escenari per al ball: a Anjos da Noite (Wilson Barros, 1987), un dels millors exemples de l'anomenat «cinema novo paulista», dos dels protagonistes semblen improvisar uns passos en la vasta obertura central mentre sona «Dancing in the dark», tot i que a l'espectador més cinèfil no se li escapi que estan reproduint exactament la coreografia interpretada per Fred Astaire i Cyd Charyse en una escena de Melodies de Broadway(The Bad Wagon, Vincente Minelli. 1953). Pocs anys després, el 1992, i al ritme de la música de Daniela Mercury, vint mil espectadors van fer tremolar amb el seu moviment fins els mateixos fonaments de l'edifici, amb la qual cosa se'n va arribar a posar en perill l'estabilitat estructural i això va obligar a instal·lar un sistema d'amortiment perquè aquest espai pogués seguir responent a la seva vocació d'espai de trobada i oci per a la ciutadania.
Una de les aproximacions més singulars de la figura de Lina Bo Bardi és, sens dubte, la de l'artista i realitzador Isaac Julien, qui, fascinat després de visitar el 1996 el Museu d'Art Modern de Badia, crea unes instal·lacions de diverses pantalles en què es van succeint poètiques i suggeridores imatges en moviment inspirades en el seu treball Stones against diamonds (2014, 58'28'') i A Marvellous Entanglement (2019, 39'08"). «L'arquitectura la crea,"la inventa de nou", cada persona que hi camina, que en recorre l'espai, pujant les escales o descansant sobre una barana, aixecant el cap per olorar, obrir o tancar una porta, seure o aixecar-se a tenir un contacte íntim i, al mateix temps, crear "formes" en l'espai; el ritual primitiu des del qual sorgeix la dansa...», diu Lina Bo Bardi i Julien recrea aquesta dansa destacant en les dues videoinstal·lacions una imatge sobre totes les altres: la d'una figura femenina embolicada en una àmplia tela, que baixa per l'escultural escala dissenyada per l'arquitecta per a Solar do Unhão seguint-ne el traçat amb bells moviments sinuosos.
