MIES VAN DER ROHE  I LA BAUHAUS.  

Mies van der Rohe va dirigir la Bauhaus entre el setembre de 1930 i l'agost de 1933. La que fora l'última etapa de l'escola per a l'arquitecte significà la seva primera experiència acadèmica: una activitat que continuarà a Chicago i mantindrà paral·lelament a la pràctica professional fins a acabaments dels anys cinquanta.

El documental Bauhaus. El mito de la modernidad, dirigit per Kertin Stutterheim i Niels Bolbrinker, comença mostrant unes fotografies de l'època de l'escola a Dessau: unes mans expertes protegides amb guants les alliberen de l'embolcall de protecció. S'exposen a la càmera amb el respecte d'una peça de museu. La imatge de la Bauhaus ha quedat indissolublement unida a la d'aquest edifici. Walter Gropius, el seu fundador, escrivia el 1919 el programa d'intencions que començava amb l'expressió ¡El último fin de toda actividad plástica és la arquitectura¡ Per això sorprèn el fet que l'escola no tingués un departament d'arquitectura actiu fins al 1927 del qual el primer responsable fou Hannes Meyer, que més tard es convertiria en el segon director de la institució. Jorge Torres Cueco aporta un revelador quadre cronològic del període de vinculació temporal dels professors amb l'escola en el llibret que acompanya l'edició en CD de Arquia del documental.  Del gràfic es desprèn la plantilla que va acompanyar Mies durant l'última fase de la Bauhaus: conjuntament amb els veterans Joseph Albers i Wassily Kandinski, figuraven el fotògraf Walter Peterhans i els arquitectes Alfred Arndt, Ludwig Hilberseimer i Lilly Reich, interiorista, com a última incorporació. L'activitat pedagògica de Mies va suposar un canvi pel que fa a les directrius del seu predecessor, i com a director de l'escola va afrontar diverses dificultats una de les quals fou la revolta dels estudiants, que el consideraven com un arquitecte elitista.

Mies va desenvolupar un tipus d'exercici acadèmic que consistia a projectar petits habitatges basats en unes premisses inicials estrictes i molt relacionat amb la feina professional del seu despatx. Estava orientat a ensinistrar la percepció visual dels espais habitables des de la consideració de la precisa constitució física dels elements que la configuren. Entre 1926 i 1937, Mies i Lilly Reich van projectar vuitanta espais expositius per a la indústria i el govern alemany -entre els quals hi ha la Colònia d'habitatges Weissenhof i el Pavelló de Barcelona- cosa que constitueix un capital extraordinari d'experiència amb relació al que està organitzat per ser vist. La tesi doctoral de Laura Lizondo Sevilla “Arquitectura o exposición. Fundamentos de la arquitectura de Mies van der Rohe” recull aquesta magnífica obra, les implicacions en la producció miesiana de la qual cal continuar avaluant. Les consideracions estètiques de Mies contemplaven un nou ordre visual amb relació a l'arquitectura i el món modern, i ho feien d'una manera diferent a la dels seus contemporanis. Això resulta evident quan es comparen, per exemple, les diferents demandes que se li fan a la fotografia, instrument primordial de producció visual, Mies o László Moholy-Nagy, que va liderar l'àmbit de la cultura visual a la Bauhaus, conjuntament amb la seva esposa Lucía fins al 1928.

László Moholy -Nagy buscava noves visions i una interpretació diferent del món. D'una banda, experimentava amb els dispositius mecànics reproducció: fotogrames, projeccions simultànies, raigs X, fotografia microscòpica, efectes de llum i efectes cinètics o distorsions òptiques. De l'altra, buscava punts de vista en posicions inusuals, adreces obliqües, estranyesa en les proporcions, curvatura del camp visual, superposicions, repeticions, etc. Tot un programa de plantejament que s'inscriu en les avantguardes de principis del segle XX.

Juan Antonio Cortés, en el seu llibre "La liberación vanguardista. Nuevos principios formales en el arte y en la arquitectura del Siglo XX. 1901-1931", fa un fenomenal compendi en dos volums de les noves propostes plàstiques que qüestionen les convencions de les lleis perspectives i proposen procediments formals inèdits. De manera significativa, el primer capítol es titula "Un espacio sin perspectiva. Planitud y deformación”. Els següents capítols s'anomenen i s'organitzen segons els principis que comparteixen aquests nous corrents: una mirada atomitzada, la presència del temps, l'abandó del centre, visions diagonals, el triomf sobre la gravetat, la ruptura de la caixa, la dissolució dels cossos.

Profundament imbuït de la sensibilitat avantguardista, Mies també feia un ús intensiu de la fotografia, sense que això signifiqués que li interessés a ell mateix disparar la càmera o investigar la tècnica fotogràfica. S'ajudava d'ella per aconseguir noves aprehensions de l'espai sense renunciar a la perspectiva, sinó tot el contrari. Mies encarregava ampliacions fotogràfiques molt grans d'imatges dels emplaçaments per dibuixar i projectar sobre elles -tots els concursos-, manava fotografiar les maquetes, elaborava fotomuntatges suggestius dels interiors de les seves propostes -collages-, ús de fotomurals per canviar la percepció de l'espai buscant experiències immersives -exposicions - fins al punt de fer patent per a paper pintat fotogràfic -tornar a veure tesi de Laura Lizondo-, també és força coneguda l'estricta exigència que mantenia amb els reportatges de les seves obres.

Una vegada que es va haver de clausurar la Bauhaus a Berlín i Mies es va instal·lar a Chicago, se'n va portar a Peterhans i Hilberseimer: el primer era l'encarregat de l'entrenament visual, el segon, de l'urbanisme al Armour Institute, més tard IIT. Quan sobreposa siluetes de paper de colors a la imatge interior de la immensa fàbrica Glenn L. Martin Company, projectada per Albert Kahn, per esquematitzar els límits d'una sala de concerts (Concert Hall) (1942) dóna una nova mostra de la consciència sobre el paper intermediari de la mirada en la nova apreciació estètica, en aquest cas, d'un espai industrial i del potencial del recurs a la representació fotogràfica com a mètode d'exploració espacial. La tesi de Luis Pancorbo Crespo: 'Arquitectura industrial de Albert Kahn Inc. 1900-42. La arquitectura como objeto técnico' informa el cos de treball de l'enginyer arquitecte i aportareflexions sobre les relacions entre forma artística (kunstform) i art de la construcció (Baukunst) que concerneixen l'obra de Mies i la dels seus seguidors com Gordon Bunshaft. Dues tesis doctorals proporcionen continguts per alimentar la continuïtat d'aquesta dicotomia: Mies 'Two-way Span' d'Eduardo Genari Mantovani i 'Forma y tectonicidad: estructura y prefabricación en la obra de Gordon Bunshaft' de Nicolás Sica Palermo.

Mies va instaurar una nova orientació en l'educació visual. El progrés d'aprendre a veure-hi té a veure sobretot amb la diferenciació de percepcions. Les aspiracions d'ingravidesa, flotació, equilibri inestable o asimètric, equivalència direccional, moviment i apertura també es manifesten en els projectes de Mies, el qual feia gala d'una intensa consciència de la manera de ser i de la manera d'aparèixer del món. Mies escruta el que l'envolta per intentar ordenar-ho d'una altra manera, de proporcionar als materials una nova organització que satisfaci les nostres aspiracions estètiques. Mies no apressa a la càmera, sinó que canvia el món per mostrar-lo d'una altra manera.