El cine sobre Berlín: un relato de su historia reciente.
A principis del segle XX Berlín era una ciutat activa, cosmopolita, amb un dinamisme que s'assemblava més al de les emergents metròpolis nord-americanes que al d'altres capitals europees, tal com mostra Walther Ruttmann a Berlín: Sinfonía de una gran ciudad (1927).
Però en les dècades següents les canviants conjuntures sociopolítiques i econòmiques es van veure reflectides inevitablement a la seva configuració urbana. Així, mentre en altres ciutats el creixement es va produir a un ritme molt lent, quasi secular, a Berlín va ser bastant explosiu: al cor d'una Europa enfonsada i dividida, les violentes metamorfosis i tabules rases que va patir la van convertir en un palimpsest de la memòria contemporània alemanya.
Per tant, no és estrany que Berlín hagi estat per als cineastes un lloc d'interrogació constant sobre la història europea del segle XX. Les fortes convulsions que la ciutat va experimentar durant el segle passat van deixar inevitablement la seva empremta en la producció cinematogràfica, actuant les més de 1600 pel·lícules que s'hi van rodar com a lloc de memòria col·lectiva on poder recuperar la dimensió psicològica d'esdeveniments crucials.
El cinema ha jugat sempre un paper rellevant com a mitjà de propaganda política, i un bon exemple d'això és Olympia (L. Riefenstahl, 1936), que documenta els Joc Olímpics amb seu a Berlín durant el govern del Tercer Reich, o Historia de una joven pareja (K. Maetzig, 1952), un clàssic del cinema propagandístic de l'època de l'apogeu de l'estalinisme, on s'inclou metratge original de la construcció de l'Stalinallee, el bulevard més gran de la zona oriental i escenari dels espectacles oficials del règim socialista.
Quan va acabar la II Guerra Mundial, el director neorealista Roberto Rosellini va rodar Alemanya, any zero (1948), l'última obra de la seva Trilogia de la Guerra, que mostra la completa devastació de la ciutat i la lluita diària dels seus habitants per la supervivència. Aquell mateix any Billy Wilder va dirigir Berlín Occidente, una comèdia romàntica sobre l'Alemanya ocupada pels Aliats, auspiciada pel govern nord-americà.
Si la ciutat dividida es converteix en símbol de la guerra Freda, inspirant nombroses pel·lícules del gènere de thriller com Berlín Express (J. Tourneur, 1948), la construcció del mur el 1961 marca definitivament el caràcter de Berlín en l'imaginari cinematogràfic internacional. Des de llavors i fins a la seva caiguda el 1989, es van succeir una sèrie d'obres, produïdes sota la influència occidental, amb el leitmotiv de la ciutat com a zona franca de l'espionatge mundial: L'espia que va sorgir del fred (M. Ritt, 1965), Octopussy (J. Glen, 1983), Top Secret (Zucker, Abrahams, Zucker, 1984)…
Durant aquella època, el cinema a la RDA es preocupa tot i així d'indagar en el seu dolorós passat, difícil d'ignorar, i té menys repercussió fora del seu circuit, encara que no ens podem oblidar de títols com Die dritte Generation (R. W. Fassbinder, 1979), que mostra una imatge del Berlín oriental, sobretot arquitectònica, irremeiablement dividida entre el que és vell i el que és nou. Menció especial mereix El cel sobre Berlín (W. Wender, 1989), amb els seus dos àngels sobrevolant una ciutat sense vida, sense color, presa del pes de les fronteres físiques i emocionals.
Curiosament, després de la reunificació del país, han començat a aparèixer títols que reflecteixen la vida quotidiana, l'estètica i el model urbanístic i arquitectònic de l'Alemanya socialista i, concretament, de Berlín de l'Est, amb gran èxit de crítica i públic: Sonneallee (L. Haubmann, 1999), Goodbye, Lenin (W. Becker, 2003), La vida dels altres (F. H. von Donnersmarck, 2006)…
I, en part, són responsables de què en el 30 aniversari de la caiguda del mur, la Ostalgie (contracció de ost, est en alemany, i nostalgie, nostàlgia), és a dir, la nostàlgia por la antigua RDA, sigui més present que mai.
