En este sitio web usamos cookies de terceros para recabar información estadística sobre tu navegación y para mostrarte publicidad personalizada basada en tus preferencias teniendo en cuenta el perfil realizado al seguir tu navegación (por ejemplo, páginas visitadas). Visita nuestra Política de cookies para obtener más información.
El diumenge 15 de març ens assabentem de la mort de Vittorio Gregotti a causa d'una pulmonia desencadenada pel coronavirus. El famós arquitecte tenia 92 anys i era mundialment conegut com a projectista, assagista, crític, docent, editor, polemista… Concebia l'arquitectura com una manera de mirar el món i la pròpia existència, i creia en la seva capacitat de transformar l'entorn i fins i tot la pròpia societat.
“Acomiadem amb profunda tristesa a Vittorio Gregotti, un dels nostres més grans arquitectes i ambaixadors. Milà li deu moltíssim, des de la primera sala realitzada a la Triennale el 1951 fins al districte Bicocca, projectat enterament per ell. Gràcies per tot.” Així li ha recordat Beppe Sala, alcalde de la ciutat, la imatge de la qual va contribuir a construir
En homenatge a Gregotti, us proposem redescobrir la seva figura i recordar Milà, els seus carrers, la seva arquitectura, el seu art, la seva gent, la seva vida… a través d'una selecció d'obres (pel·lícules de ficció, documentals, peces de videoart, conferències, textos…) que us anirem proposant en els pròxims dies i a la qual podeu accedir a través de cada enllaç. Gaudiu-les.
Recursos
Tot aquest conjunt de recursos ens ofereixen un panorama molt més complex i intens.
Pel·lícula dividida en tres episodis ambientats cadascun en una ciutat italiana (Nàpols, Milà i Roma), però interpretats tots ells per Marcello Mastroianni i Sophia Loren. Milà serveix d'escenari per a l'aventura extramatrimonial d'Anna, una dona rica casada amb un home de condició humil. De Sica ofereix la seva particular mirada de la ciutat seguint el recorregut d'Anna en un flamant Rolls-Royce des de la Piazza del Duomo per travessar a continuació la Piazza della Scala, la Piazza della Repubblica i la Piazza Duca d'Aosta, i prendre l'avinguda Tunisia fins a arribar a via Ludovico il Moro, on l'espera la seva amant. Mentre s'allunyen junts per l'A1, pot observar-se al fons Metanopoli, la company town projectada per Mario Bacciocchi. Tot un homenatge al Milà dels anys 60.
Sens dubte un dels millors exemples de neorealisme italià: el propi realitzador afirma haver inspeccionat Milà exhaustivament, des del centre fins a la perifèria, per triar personalment totes les localitzacions.
La pel·lícula comença en la Stazione Centrale, on arriba des del seu poble natal l'anciana Rosaria amb els seus cinc fills en busca d'un futur en la industrialitzada capital llombarda, com fessin tantes altres famílies provinents de les regions del sud entre els anys 50 i 60. Però la ciutat que es troben els resulta hostil, grisa: Visconti utilitza l'arquitectura milanesa de la perifèria per denunciar els aspectes més conflictius i dramàtics del creixement descontrolat de l'urbs, amb un enfocament gairebé teatral.
L'escena a les teulades del Duomo és bellíssima, tant com dur el retrat de Fabio Filzi, el barri d'habitatges socials projectat en l'època feixista per Franco Albini (mestre de Gregotti) on la família es veu obligada a amuntegar-se en un minúscul soterrani de lloguer, que es conserva idèntic en l'actualitat.
Guanyadora de la Palma d'Or al 31º Festival de Cannes, la pel·lícula està ambientada entre 1897 i 1898, i narra la vida quotidiana de quatre famílies de pagesos que habiten a una cascina, tipologia edificatòria característica del món rural a l'Itàlia septentrional que consisteix en un conjunt d'edificacions agrupades entorn d'un gran pati, i que inclou quadres i estables.
En una escena a la qual es narra la travessia d'una parella de noucasats pels canals que condueixen a Milà, amb una suite per a violoncel sol (Bach) de banda sonora, és possible reconèixer diverses edificacions destinades en aquella època a residència estival de la classe burgesa milanesa, com a Vila Gaia, en Robecco sul Naviglio, el pont de Castelletto di Cuggiono o l'església parroquial de Bernate Ticino.
Emmarcada en el gènere del drama psicològic, i protagonitzada per Marcello Mastroianni, Jeanne Moureau i Monica Vitti, aquesta pel·lícula forma part de la famosa trilogia sobre la incomunicació d'Antonioni, junt amb La aventura (L’avventura, 1960) i El eclipse (L’eclisse, 1962).
El seu argument tracta en aquest cas la incomunicació a les relacions sentimentals, la infidelitat o la por d'estar sols, amb un discurs visual impecable. És especialment interessant l'escena en la qual una de les protagonistes, Lidia, passeja per Milà, per com enquadra el realitzador els edificis i representa la ciutat com un sistema mancat de sentit, abstracte.
Sens dubte, una de pel·lícules que millor han retratat l'arquitectura racionalista milanesa de la postguerra, representada per obres de Nervi, Ponti o Moretti.
Conegut internacionalment per guanyar l'Óscar a la millor pel·lícula de parla no anglesa al 1991 amb Mediterráneo, en aquesta pel·lícula Gabriele Salvatores roda una absurda comèdia ambientada al Milà, i en la trama de la qual es nota clarament la influència de Pirandello i els seus Sis personatges en cerca d'autor.
Entre antigues case di ringhiera, tipologia edificatòria pròpia del Milà de l'Ottocento similar a la corrala madrilenya, i els polèmics salons de massatge xinesos de via Sarpi, la pel·lícula de Salvatores suposa també un particular homenatge a la ciutat, amb el Nocturn n.20 de Chopin sonant de fons.
Un viatge a través de l'arxiu visual de l'arquitecte Piero Portaluppi, que va causar una gran impressió a la ciutat de Milà amb el Planetari Hoepli, l'edifici RAS i innombrables viles per als milanesos adinerats en les dècades de 1920 i 1930. L'"amateurisme" al qual es fa referència en el títol d'aquest documental experimental es va revelar fa alguns anys gràcies al descobriment d'una col·lecció de pel·lícules de 16 mm, que va filmar, editar i subministrar amb seqüències de títols.
En aquests curtmetratges aquest home (qui en un moment va realitzar un seguiment de la quantitat exacta de sopa, carn, vi i ensalada que va consumir en un any) fa una impressió igualment controlada de la seva vida personal i social durant un període turbulent de la història italiana. Un període durant el qual l'estil arquitectònic de Portaluppi va evolucionar del neogòtic al modernisme i va ingressar a cercles d'elit, hi va trobar clients, i es va adaptar sense cap esforç a la ideologia dominant del feixisme de Mussolini.
Curt documental (en dues parts) que narra alguns aspectes vagament futuristes de la societat treballadora i glamurosa de finals dels anys vint a Milà, basant-se en un llenç clàssic: des del desvetllament de la ciutat a l'alba fins a l'obscuritat de la nit subterrània.
Musicalment, la primera part de la pel·lícula tracta el desvetllament de la ciutat de Milà, de manera quasi documental i aparentment "objectiva". No se sonoritzen aquestes seqüències amb l'ús de la música, però s'intenten reconstruir els ambients i efectes de so que evoquen les imatges. Els sons utilitzats van ser recollits pel músic Tiziano Popoli, a través d'enregistraments de camp i d'altres ciutats: Mòdena, Bolzano, Marsella. En alguns casos, fins i tot utilitza elements més abstractes de so, o no relacionats amb les escenes, per exemple, el brunzit dels insectes. La música ve del so, es destil·la lentament, modulada i, finalment, s'imposa des de la part central de la pel·lícula, de manera que al final aconsegueix gran dinamisme canviant. El "futurisme" d'algunes seqüències ha influït en les decisions de la música, sobretot en la recerca d'una amalgama de colors de so en capes. Aquesta sonorització es va dur a terme especialment per a la reposició de la pel·lícula durant el Festival de Cinema Rimusicazioni del 2004.
Entre el neorealisme i la comèdia fantàstica, segueix sent una pel·lícula commovedora amb un plantejament en to de crítica social. La trama es desenvolupa com una faula que té per protagonista a Totò, un nen orfe que somia amb un món on "Buongiorno voglia Davvero dire Buongiorno". Totò viu en un miserable barri de barraques als afores de Milà, producte del moviment migratori massiu que va tenir lloc després de la Segona Guerra Mundial des del camp cap a la ciutat, que aleshores ja està fortament industrialitzada; l'abandonament, el gris permanent del cel i la cruesa dels carrers deserts i els descampats són reflectits magistralment per De Sica.
L'escena en què, després de robar una escombra, tots els personatges se'n pugen a cavall per elevar-se per sobre de la Piazza de l'Duomo i volar sobre Milà és memorable, i sens dubte va inspirar a Spielberg per ET.
L'arquitecte Cino Zucchi, des del seu estudi CZA Cino Zucchi Architetti a Milà, expressa el seu punt de vista sobre la identitat de l'arquitectura europea. A més, comenta la situació a Milà a través d'edificis de diverses èpoques, com són: el Duomo de Milà, la Torre Velasca, el complex residencial de Luigi Caccia Dominioni, el complex residencial de Luigi Moreti i la Universitat Luigi Bocconi de Grafton Architects.
Vídeo de l'exposició al centre Pirelli HangarBicocca de Milà, Itàlia, dedicada a un conjunt d'instal·lacions crucial en l'obra de l'artista italià Mario Merz: els iglús. Mario Merz va concebre el primer iglú per a una mostra col·lectiva a Roma el 1968 i des de llavors va seguir produint iglús de diferents mides i materials fins a la seva mort el 2003. L'iglú és per a Mario Merz una metàfora de l'espai i el lloc habitat pels humans. Els seus iglús sovint estan fets amb una carcassa metàl·lica recoberta de fragments de materials com argila, vidre, pedra, jute i metall. L'exposició "Mario Merz: Igloos at Pirelli HangarBicocca" presenta més de 30 iglús de diferents mides i materials, ordenats en ordre cronològic (1968-2003). La mostra ha estat comissariada per Vicente Todolí en col·laboració amb la Fondazione Merz i va tenir lloc entre el 23 d'octubre de 2018 i el 24 de febrer de 2019.
Una gran àrea industrial abandonada al nord de Milà: Pirelli-Bicocca. Un gran projecte urbanístic de Vittorio Gregotti. L'àrea, que abans era coneguda com l'Stalingrad d'Itàlia per la seva concentració de fàbriques i treballadors, acull avui la nova Università degli Studio Milano-Bicocca, el Teatre degli Arcimboldi, centres d'investigació, allotjaments, la seu de Siemens i del Deutsche Bank, Pirelli, cinemes multisala.
1979, Ed. Triennale di Milano, film 16 mm, colour, 19’50’’
Entre els protagonistes d'aquest vídeo, realitzat per a la setzena Triennal de Milà que va tenir lloc el 1979 sota el lema "Lo spazio audiovisivo", es trobaven figures de la talla de Gau Aulenti, Vittorio Gregotti, Andrea Branzi, Bruno Munari, Nanda Vigo, Virgili Vercelloni, Enzo Mari, Gianfranco Bettetini, Aldo Grassi, Costantino Bardi, Alessandro Mendini, Pierluigi Nicolin, Gillo Dorfles, Davide Mosconi... tots ells entrevistats per Ugo La Pietra, qui després va transferir les seves afirmacions a un gran "diagrama d'objectius"
La vida de Vittorio Gregotti, que va morir fa poc, des dels seus orígens a la fàbrica del seu pare fins al suspens de l'assignatura de Dibuix al Natural durant els seus anys d'universitat, de l'experiència a les revistes més prestigioses fins a les trobades amb els grans mestres del Moviment Modern, fins i tot aquella vegada que va trucar a la porta de Fernand Léger... I tot això explicat per ell mateix.
