“La cambra per desar l'escombra de la bruixa”

“La cambra per desar l'escombra de la bruixa”

Alison Smithson va rebre d'Axel Bruchhäuser l'encàrrec fascinant de crear una cambra per desar l'escombra de la bruixa. Per a això va crear, al costat de les copes dels arbres, una petita cabana construïda sobre uns pilars que tenen la base en pendent lleuger que descendeix fins al riu, que travessa un pont que s'estén des de la casa de la bruixa. L'interior minúscul està concebut per veure el riu, la casa per darrere, mirar cap avall i veure el terra del bosc, i mirar cap amunt i veure el cobricel que formen les fulles i el cel.

Encara que malauradament en molts casos la realitat s'encarrega de desmentir-ho, no s'entén l'exercici de l'arquitectura si no és per contribuir a la construcció d'un món preferible. Per dur a terme aquest compromís hem d'engegar, en cada nou projecte, un procés creatiu que ens permet passar de les intencions a la realitat, podent aconseguir en aquest recorregut complex que una solució que sorgeix com a resposta al que és necessari doni com a resultat una obra transcendent.

En gran manera, aconseguir un món millor no és viable sense la reflexió i, per dur-la a terme cal distanciar-se de la realitat per comprendre-la, ja que, si només s'exerceix la mirada propera, s'acaba parant esment exclusivament al que és particular. No obstant això, com més ens allunyem, la pèrdua del detall ens permet percebre l'existència d'una estructura invisible i difusa que dóna suport a les nostres proposicions. Si continuem distanciant-nos, tenim la sensació que aquesta armadura és, a més, part d'un esquelet encara més abstracte i intangible. Accedir a aquests enclavaments, encara que només sigui per un instant, suposa penetrar en un univers imprecís i desenfocat en el qual es dilueixen el temps i els trets específics de cada lloc. Probablement, en aquests espais difusos és on podem arribar a reconèixer les actituds i proposicions dels altres i descobrir afinitats on la mirada propera no ho permet, encara més, diria que, per la seva indeterminació, són idonis per fer-se les preguntes i adquirir els compromisos que han d'orientar les nostres decisions.

Trobar un espai per a la reflexió no és fàcil en la cultura de la immediatesa en què estem immersos, però aconseguir-ho suposa atorgar-se l'oportunitat d'obrir una finestra cap al que és desconegut, cap a la immensitat que, com molt bé ens recorda Gaston Bachelard al seu llibre “La poética del espacio”, habita dins nostre, “està lligada a una mena d'expansió de l'ésser que la vida reprimeix i la cautela atura, però que torna a començar quan estem sols. Tan aviat com ens immobilitzem, som en un altre lloc; estem somiant en un món que és immens. La immensitat és el moviment de l'home immòbil”.

Pressionats per l'excés de soroll i informació, és vital disposar d'un refugi protector, requisit indispensable per a la recerca pacient. Si aquesta recerca és necessària, i al meu entendre ho és, com ha de ser l'espai idoni per exercir la reflexió, aquest reducte de màxima llibertat a partir del qual ens projectem cap a l'exterior? Com ha de ser el refugi que proporcioni l'assossec necessari per pensar en un món més just i solidari i, com a conseqüència, transformar-lo en un lloc més habitable?

No pretenc oblidar-me dels altres refugis, aquells que ens constrenyen cada vegada que hi ha fam, conflictes bèl·lics o desastres naturals, i dels quals amb freqüència ens oblidem tan aviat com deixen de ser notícia, però només a través dels primers és possible donar la resposta adequada que exigeixen els segons.

Antonello da Messina va idear un d'aquests llocs per acollir Sant Jeroni, pare de l'Església i traductor de la Bíblia al llatí; Jules Verne ens ho va proposar a “De la terre à la Lune”; Alvar Aalto va construir el “Nemo propheta in patria” amb una intenció similar, i Le Corbusier va passar els últims dies de la seva vida en el paradigmàtic Cabanon. Tots ells tenen en comú la petitesa, i probablement aquesta característica va fer que Alison Smithson obrís la seva finestra, la de la cambra per desar l'escombra de la bruixa, a la immensitat del bosc, Antonello da Messina a la immensitat del refinat paisatge italià, Alvar Aalto a la immensitat dels llacs finlandesos, Le Corbusier a la immensitat del Mare Nostrum, i Jules Verne a la immensitat més colpidora de totes, la de l'univers infinit.