Fritz Lang ha estat un dels cineastes la filmografia del qual presenta més vincles amb l'arquitectura. Possiblement aquesta circumstància sigui deguda al fet d'haver tingut un pare arquitecte i a l'haver començat els estudis d'arquitectura. De fet en les seves obres es poden reconèixer referències a l'expressionisme, al futurisme i una gran fascinació per la metròpolis moderna amb el seu paisatge físic i humà . El retrat de la ciutat a les seves pel·lícules de vegades es fa capturant el seu caràcter misteriós i inquietant, a través de les preses des de dalt dels carrers buits de M, un assassí entre nosaltres (1931) o de la New York dels bars nocturns i vagons de tren d'Scarlet Street (Perversitat, 1945). Altres vegades es fa a través dels seus habitants: venedors ambulants, predicadors, infants que miren els aparadors, mendicants, buscavides i prostitutes.
Encara que el gran escriptor de ciència ficció H.G.Wells va definir Metropolis com “la pel·lícula més estúpida que mai s'hagi fet”, quasi un segle després aquesta obra de Fritz Lang segueix exercint una influència extraordinària sobre el nostre imaginari. No té massa importància que les nostres ciutats no s'hagin convertit en una visió gegantina de la Manhattan dels anys 20, o que la tecnologia hagi acabat integrant-se per sempre a la nostra vida quotidiana. La visió dels gratacels de Metropolis, amb els seus ponts penjants i el seu trànsit aeri, segueix representant visualment la nostra idea de ciutat del futur, una barreja de les visions urbanes de Sant’Elia i dels malsons de H.G.Wells.
Amb la publicació del nou llibre de la col·lecció La Cimbra El compás y la cámara. Estudios sobre Fritz Lang, (Fundació Arquia, abril 2020), Manuel García Roig planteja una lectura del caràcter arquitectònic del cinema de l'autor alemany, convidant a descobrir la seva "mirada d'arquitecte" a pel·lícules com la seva obra mestra M, un assassí entre nosaltres (1931) o a les que va filmar un cop ja havia emigrat als EEUU, com Scarlet Street (Perversitat, 1945) i The Big Heat (Els subornats, 1953). Com indica Roig, encara que l'etapa alemanya del director sigui indiscutiblement la més celebrada per les seves connexions amb la disciplina de l'arquitectura, si mirem més atentament la filmografia posterior del director podem descobrir que aquesta relació és molt més rica i complexa: “la qüestió essencial per la qual un cineasta es manifesta com a arquitecte (és a dir, planifica des d'un punt de vista semblant a com ho fa un arquitecte quan projecta), és la posada en escena” (1).
A Le Mépris (El despreci, 1963) Jean-Luc Godard li va retre homenatge fent-lo interpretar el rol d'ell mateix, un director de cinema que està rodant la Odissea, rodada en part a la cèlebre Vila Malaparte de Capri. Le Mépris té diverses claus de lectura, des del procés de distanciament de la parella Piccoli-Bardot, fins a la reflexió sobre les exigències de la indústria cinematogràfica i l'ètica del director de cinema. Aquestes últimes consideracions Lang i Godard les tracten més explícitament en una entrevista que els va fer André S. Labarthe: Le dinosaure et le bébé. Dialogue en huit parties entre Fritz Lang et Jean-Luc Godard (1967). La filmació és rica en detalls sobre les seves tècniques de rodatge – la improvisació del bebé-Godard contra la preparació perfeccionista del dinosaure-Lang -, el funcionament de la censura a països com França i els EUA, la funció social del cinema i el fet de ser un "art de masses", la relació dels cineastes amb la recaptació de les seves pel·lícules i la necessitat que aquestes tinguin un sentit crític. En una escena de Le Mépris, poc després que l'empresari que representa Jack Palance sintetitzés la seva filosofia dient: “quan sento la paraula ‘cultura’ trec el talonari”, el personatge de Fritz Lang recorda una frase de Bertold Brecht, fent al·lusió a Hollywood: “Cada matí per guanyar-me les garrofes, vaig al mercat on venen mentides i, ple d'esperança, faig cua al costat dels venedors”. I crec que és la millor manera de descriure la feina d'un cineasta.
(1) Manuel García Roig, El compás y la cámara. Estudios sobre Fritz Lang, Fundació Arquia, 2020, p.15.
