La Bauhaus ha fet cent anys i, al meu parer, continua ufanosa i frondosa. És sorprenent que, amb només catorze anys de vida, objectes, productes industrials, obres plàstiques i arquitectura resisteixin el pas del temps, tot i les dificultats i contradiccions en què es va veure sumida en els anys de la República de Weimar. Tampoc és estrany, tenint en compte els alumnes i mestres que en van ocupar les aules: Paul Klee, Wassily Kandinsky, Johannes Itten, László Moholy-Nagy, Lyonel Feiniger, Josef Albers, Günta Stolz, Walter Gropius, Mies van der Rohe o Marcel Breuer. Aquest és el relat que podem observar en els documentals dirigits per Niels Bolbrinker: Bauhaus. El mito de la modernidad (2017, amb Kerstin Stutterheim) i Bauhaus Spirit. 100 Years of Bauhaus (2018, amb Thomas Tielsch), en què desfilen alguns dels seus alumnes per traslladar-nos la seva experiència artística i vital. Aquesta mateixa experiència la narra el seu protagonista al documental d'Erich SchmidMax Bill. Un clásico del futuro (2008) que, al seu torn, ens introdueix en el món de la Hochschule für Gestaltung d'Ulm, deutora de la Bauhaus i de la cultura a la postguerra. Altres documentals com Kandinsky and the Russian House (Michael Craig, 2007) i Mies van der Rohe (Michael Blackwood, 1986) ofereixen una semblança de dos dels seus protagonistes més importants: Kandinsky, un dels seus iniciadors, i Mies, el seu darrer director.
