Álvaro Siza Vieira

TRAVELLING

Juan Domingo Santos

En una conversa amb Álvaro Siza, em comentava que, quan era petit, el seu pare va llogar una casa en una vall amb magnífiques vistes perquè es recuperés d'una malaltia respiratòria. Havia de fer repòs i només tenia autorització mèdica per treure el cap per una terrassa. Els primers dies li agradava contemplar les valls que s'obrien davant els seus ulls, però, passat un temps, albirar el paisatge es va convertir en un acte rutinari mancat de sorpresa que va esdevenir cada vegada més tediós, així que va decidir inventar un joc que consistia a obrir i tancar part dels porticons per crear visions fragmentades del paisatge amb vistes diferents cada dia (1).

Al film «La finestra indiscreta» d'Alfred Hitchcock, el protagonista, James Stewart, és un fotògraf immobilitzat en una cadira de rodes que per a no avorrir-se observa des de l'interior del seu apartament el món que s'obre davant d'ell emmarcat per una finestra. Un «voyeur» que contempla fragments de la vida amb l'objectiu de la seva càmera. L'habitació i la finestra apareixen al film com un únic i immens decorat on l'arquitectura i la vida són vists a través dels ulls del mateix personatge. L'actitud de Siza, com la de James Stewart, representa la curiositat al seu estat pur i mostra que visions parcials i fragmentàries poden evocar un ambient reconeixible d'emocions i sensacions sense haver de recórrer a la totalitat, la imaginació farà la resta (2). Fora, a l'exterior, un repertori de situacions i de coses diverses, d'històries on aparentment mai no passa res, es converteixen en un petit món que s'obre davant nostre sota una exposició controlada. Potser per a Álvaro Siza construir sigui investigar en aquest camp de relacions amb una mirada introspectiva i personal (3). En la nostra conversa em parlava d'establir un ordre diferent entre les coses i la història, i la seva atracció per un cert enigma en les relacions que es produeixen entre el món exterior i el que imaginem d'aquest món (4). Res no és petit o gran, tot encercla un món complex i sofisticat al mateix temps, ple de connexions múltiples que s'encarnen de manera simultània en els seus treballs, assolint un estat de naturalitat sorprenent (5).

El recorregut de la càmera a l'inici de «La finestra indiscreta» mostra una seqüència d'espais i activitats concatenats que comencen amb el fragment d'un pati, continuen amb el moviment d'una ballarina i el d'una dona passejant amb el seu gosset, per a introduir-se seguidament en una habitació a través d'una finestra i sobrevolar una càmera fotogràfica trencada, disposada sobre la taula, fins a aturar-se davant el rostre suat del protagonista. Aquest singular passeig de la càmera ofereix prou informació per suggerir on ens trobem, qui és el protagonista i el que interessa de l'escenari arquitectònic. Quan al final del film l'assassí entra a l'habitació i increpa James Stewart «Què vols de mi?» Aquest, sense saber què contestar, mogut exclusivament per la curiositat i l'avorriment, ha de defensar-se de l'atac de l'assassí amb els seus instruments de fotògraf, llençant flaixos i cops amb la seva càmera, fent servir elements propis relacionats amb el personatge o amb els llocs de l'acció, perquè altrament, com deia Hichtcock «tinc la sensació que desaprofito quelcom si no faig servir aquestes coses», malbarataments innecessaris que duen a construir amb mínima energia en continuïtat amb els llocs i les coses que ens envolten (6 i 7).

Les obres de Siza són sempre invitacions a mirar des d'una finestra, a entrar en un lloc o a sortir-ne d'una manera peculiar, també, com diria Juhani Pallasmaa, a pujar una escala, recolzar-se en una paret o a ajeure's al sofà per a veure el sostre i certs elements que a simple vista passen desapercebuts (8). Una seqüència d'experiències i esdeveniments on l'arquitectura s'obre al diàleg amb el paisatge, amb la història dels llocs, amb la memòria i també amb les coses més insignificants, conscient de la «impossibilitat debilitant de finalitzar-ho».

Deia l'escultor Cabrita Reis «som allò on volem arribar i d'això se'n diu història», un conjunt de finestres que dia a dia obrim a l'espectacle de la vida.