arrow-circle-down arrow-circle-left arrow-circle-up arrow-down arrow-left arrow-line-right arrow-right arrow-up ballon close facebook filter glass lock menu phone play point q question search target twitter
Las cookies propias y de terceros nos permiten mejorar nuestros servicios. Al navegar por nuestro sitio web, aceptas el uso que hacemos de las cookies. Más información Aceptar
X

Centre de documentació / Cicles

Álvaro Siza Vieira

TRAVELLING

TRAVELLING

Juan Domingo Santos

En una conversa amb Álvaro Siza, em comentava que, quan era petit, el seu pare va llogar una casa en una vall amb magnífiques vistes perquè es recuperés d'una malaltia respiratòria. Havia de fer repòs i només tenia autorització mèdica per treure el cap per una terrassa. Els primers dies li agradava contemplar les valls que s'obrien davant els seus ulls, però, passat un temps, albirar el paisatge es va convertir en un acte rutinari mancat de sorpresa que va esdevenir cada vegada més tediós, així que va decidir inventar un joc que consistia a obrir i tancar part dels porticons per crear visions fragmentades del paisatge amb vistes diferents cada dia (1).

 
A la pel·lícula «La finestra indiscreta» d'Alfred Hitchcock, el protagonista, James Stewart, és un fotògraf immobilitzat en una cadira de rodes que, per no avorrir-se, observa des de l'interior del seu apartament el món que s'obre davant seu emmarcat per una finestra. Un «voyeur» que contempla fragments de la vida amb l'objectiu de la seva càmera. L'habitació i la finestra apareixen al film com un únic i immens decorat on l'arquitectura i la vida es veuen a través dels ulls del mateix personatge. L'actitud de Siza, com la de James Stewart, representa la curiositat en el seu estat pur i mostra que visions parcials i fragmentàries poden evocar un ambient recognoscible d'emocions i sensacions sense haver de recórrer a la totalitat, la imaginació farà la resta (2). A fora, a l'exterior, un repertori de situacions i de coses variades, d'històries on aparentment no passa mai res, es converteixen en un petit món que s'obre davant nostre sota una exposició controlada. Potser per a Álvaro Siza construir sigui investigar en aquest camp de relacions amb una mirada introspectiva i personal (3). En la nostra conversa, em parlava d'establir un ordre diferent entre les coses i la història i la seva atracció per un cert enigma en les relacions que es produeixen entre el món exterior i el que n'imaginem (4). Res no és petit o gran, tot tanca un món complex i sofisticat al mateix temps, ple de connexions múltiples que s'encarnen de manera simultània en els seus treballs i aconsegueixen un estat de naturalitat sorprenent (5).
El recorregut de la càmera a l'inici de «La finestra indiscreta» mostra una seqüència d'espais i activitats concatenats començant pel fragment d'un pati, seguint pel moviment d'una ballarina i el d'una dona passejant amb el seu gosset, per endinsar-se després en una habitació a través d'una finestra i sobrevolar una càmera fotogràfica trencada disposada sobre la taula fins aturar-se al rostre suat del protagonista. Aquest singular passeig de la càmera ofereix informació suficient per suggerir on ens trobem, qui és el protagonista i el que interessa de l'escenari arquitectònic. Quan al final de la pel·lícula l'assassí entra a l'habitació i increpa James Stewart dient «Què vols de mi?», aquest, sense saber què respondre, mogut exclusivament per la curiositat i l'avorriment, s'ha de defensar de l'atac de l'assassí amb els seus instruments de fotògraf, llançant flaixos i cops amb la seva càmera, servint-se d'elements propis relacionats amb el personatge o amb els llocs de l'acció, perquè, en cas contrari, com deia Hitchcock «tinc la sensació que desaprofito alguna cosa si no em serveixo d'aquestes coses», malbarataments innecessaris que porten a construir amb mínima energia en continuïtat amb els llocs i les coses que ens envolten (6 i 7).
Les obres de Siza són sempre invitacions a mirar des d'una finestra, a entrar en un lloc o sortir-ne d'una manera peculiar, també, com diria Juhani Pallasmaa, a pujar a una escala, recolzar-se al costat d'una paret o estirar-se al sofà per veure el sostre i certs elements que a primera vista passen desapercebuts (8). Una seqüència d'experiències i esdeveniments on l'arquitectura s'obre al diàleg amb el paisatge, amb la història dels llocs, amb la memòria i també amb les coses més insignificants, conscient de la «impossibilitat debilitant de finalitzar-ho».
Deia l'escultor Cabrita Reis «som allò on volem arribar i a això se li diu història», un conjunt de finestres que dia a dia obrim a l'espectacle de la vida.

 

Juan Domingo Santos

(Granada, 1961) és arquitecte per l'Escola d'Arquitectura de Sevilla (1986), professor de projectes arquitectònics a l'Escola d'Arquitectura de Granada des de 1994, visiting professor a la Technische Univertät München (Alemanya, 2010) i ha estat professor convidat a diverses escoles d'arquitectura nacionals i internacionals.

Recursos

Recurso CD
Álvaro Siza
Orden en el Caos

El sentido de las cosas

Una conversación con Álvaro Siza, El Croquis 140, 2008
Visualitza la revista

Dificilísimo. Puerta Nueva de la Alhambra

Dir. Juan Sebastián Bollaín, 2015
Visualitza el vídeo

Sobre la memòria de la ciutat i algunes notes sobre Picasso, a «Unas casas de Cádiz”

Col·legi d'Arquitectes de Cadis, 2007
Visualitza el llibre

Álvaro Siza/Juan Domingo. The Atrium of de Alhambra

ALH The Alhambra Magazine, Patronat de l'Alhambra i Generalife, 2013
Visualitza el vídeo