De l'artesania a la modernitat

Amb només 24 anys, Eileen Gray es va mudar a París per dedicar-se al disseny i escapar de les convencions socials i de gènere. Allà entraria als cercles de lesbianes de la ciutat, líders de l'avantguarda artística, i obriria la seva pròpia botiga de mobles amb el pseudònim masculí Jean Désert.

La seva obra es movia entre la tradició i l'avantguarda, i entre l'artesania i la modernitat.¹ Gray experimentava i, amb identitat pròpia, ressonava a actualitat. Connectava amb les tendències o s'hi avançava. Mentre a Alemanya s'establien les bases del mobiliari modern, a la Bauhaus²i especialment de la mà d'arquitectes com ara Marcel Breuer o Mies van der Rohe³, en paral·lel i des de París, Gray també ho feia, amb creacions que han passat a la història del disseny de producte, com la taula Ajustable, la butaca Bibendum o la Non-conformist chair.⁴

Arquitectura des de l'interior⁵

En aquest context, algunes dones es començaven a guanyar un lloc en l'àmbit del disseny i l'arquitectura.⁶ Eileen Gray, Charlotte Perriand⁷, Lilly Reich. Però no era un camí fàcil.⁸ El poderós arquitecte feia el que era important. L'edifici, la façana, l'estructura. És a dir, la part robusta, perdurable i visible de l'arquitectura. A tot estirar, deixaven la petita escala, l'interiorisme i la decoració a les dones. L'espai domèstic i efímer.

De fet, l'interiorisme era l'assignatura pendent de la incipient arquitectura moderna de Le Corbusier. Eileen Gray criticava aquesta distracció: «L'arquitectura exterior sembla haver absorbit els arquitectes avantguardistes a costa de l'espai interior. Com si una casa hagués de ser concebuda des de l'exterior per complaure la vista, més que no pas pel benestar dels seus habitants». Considerava que la pobresa de l'arquitectura racionalista es devia a la manca de sensualitat i empatia, ja que tot estava dominat per la raó. «La casa no és una màquina de viure. És una extensió de qui l'habita».⁹

De tal manera que la irlandesa va decidir posar-hi remei. El 1926 va crear la seva primera obra arquitectònica, la casa E-1027, per a ella mateixa i la seva parella Jean Badovici. Allà és on va començar l'arquitectura per a l'interior. De dins cap a fora. Des de la vida i de l'ànima. Ho va dissenyar absolutament tot, fins a l'últim detall (espai, textura, llum, color, mobiliari, catifes, grafismes), creant un projecte funcional, sensual, dinàmic, flexible i coherent. Va fusionar les escales fins a no poder diferenciar entre mobiliari i edifici; entre decoració i arquitectura. Per primera vegada, la tendència moderna s'aplicava a l'interior. Passant de la màquina d'habitar al moble habitat, amb instint i sensibilitat.

Una nova manera de viure

Eileen Gray ens convida a un viatge¹⁰. Cap a l'alliberament i la sensualitat de la llar. Cap a una nova manera de viure, lluny de l'estructura estandarditzada i la família nuclear. A la seva obra, el moviment es troba arreu. Els espais són flexibles i poc definits; els mobles s'ajusten i es transformen per adaptar-se als habitants. L´edifici està obert a la interpretació, no està confinat a les restriccions normatives. És una casa no conformista, performativa, en perspectiva queer¹¹ O, com deia ella, un organisme vivent.

Gray cercava l'experiència sensorial i corporal de l'espai habitat. Volia crear llars que estimulessin els sentits i l'acció del cos. Cosa que també defensa Juhani Pallasmaa al seu llibre Una arquitectura de la humildad¹² L'arquitecte finlandès ens recorda l'essència multisensorial de l'arquitectura i la importància de l'experiència espacial que encoratja la nostra participació. Així com «el valor de la sensualitat tàctil i l'erotisme ocult de l'espai, els materials i els detalls, els colors i la llum, que ens brinden experiències plaents i seductores».

Aquesta és l'arquitectura d'Eileen Gray. Una arquitectura humil i alhora luxosa en detalls, sensacions i evocacions. Amb paraules de Pallasmaa, una arquitectura que intenta acomodar, més que impressionar; evocar les sensacions íntimes de la domesticitat i el confort. Que comprèn els contextos culturals i socials preveu l'evolució temporal dels edificis i ens demostra poder de l'empatia i la imaginació.

L'obsesió de Le Corbusier

Per tot això, la casa E-1027 és avui dia considerada una obra mestra de l'arquitectura moderna. Le Corbusier en va ser conscient des del principi. Per això li va despertar admiració i enveja, fins al punt de convertir-se en una obsessió. De fet, l'arquitecte construiria el famós Cabanon¹³ a pocs metres de l'E-1027 i, en un acte de demostració de poder i dominació, pintaria vuit murals gegants a les parets de la casa, sense permís i contra la voluntat d'Eileen Gray.¹⁴A més a més, quan el creador de la Unité d’Habitation publica els murals a la seva obra completa o a revistes, no esmenta Eileen Gray com a autora de la casa. La invisibilitza i l'esborra de la història. Fet que contribueix que, durant dècades, l'E-1027 fos popularment atribuïda a Le Corbusier.¹⁵

La paradoxa és que la casa s'acabaria salvant pels murals. Ara, restaurada amb tots els mobles i elements originals, la podem visitar i així percebre, entre aquestes parets, la fructífera obra i la vida apassionant d'una dona que va crear el seu propi camí, sense parar, sense conformar-se. I que, d'alguna manera, ens va obrir pas a totes i va canviar la història del disseny.