Jorge Gorostiza

Jorge Gorostiza

CUANDO EL CINE SE ADELANTA A LA ARQUITECTURA:

PROYECTOS VISIONARIOS EN LAS PANTALLAS

No té sentit plantejar que les pantalles siguin el lloc on pugui veure's el que succeirà en el futur. La ciència ficció cinematogràfica, com la literària, empra el futur per explicar i analitzar el present en què va ser plantejada. L'arquitectura i les ciutats que mostren les pel·lícules que succeïen en un futur que ja va passar, com Una fantasía del porvenir (Just Imagine), que succeïa en 1980, no són les que realment van existir, però això no impedeix que les seves morfologies siguin fonamentals per a comprendre el moment en què es van rodar.

La vida futura (Things to Come), basada en una novel·la del visionari H. G. Wells, adverteix sobre els perills de la Segona Guerra Mundial que esclataria tres anys després de la seva estrena, mostrant un planeta destruït ple de les sempre suggeridores ruïnes de les edificacions del segle XX, però a més planteja per a l'any 2036 una megaciutat nova, que a l'inrevés de la proposta per Fritz Lang per al 2027 en Metrópolis, és completament subterrània, com El túnel trasatlántico (The Tunnel), una urbs on, com li diu un ancià a una nena, ja no són necessàries les finestres, una mescla de distòpia i utopia que aconsegueix una pel·lícula singular. No s'ha d'oblidar que La vida futura està dirigida per un gran professional de l'escenografia, el primer “production designer”, William Cameron Menzies, en ella, a més de l'arquitectura i la ciutat del futur, es pot gaudir d'una seqüència fonamental: la construcció de la metròpolis subterrània, deguda a la conjunció de László Moholy-Nagy (no deixin de veure el seu documental Impressionen vom alten Marseiller Hafen) i el compositor Arthur Bliss, i que s'ha de gaudir situant-se en els anys trenta del segle passat, però sense oblidar que sempre pot aveïnar-se alguna catàstrofe.

Més informació sobre l'arquitecte Jorge Gorostiza al seu blog ARQUITECTURA+CINE+CIUDAD.