Beques 2009

"El cuarto para guardar la escoba de la bruja"

Alison Smithson va rebre d'Axel Bruchhäuser el fascinant encàrrec de realitzar una cambra per desar l'escombra de la bruixa. Per això va crear, prop de les copes dels arbres, una petita cabana assentada sobre uns pilars que descansen, al seu torn, sobre un lleuger pendent que descendeix fins al riu que creua un pont que s'estén des de la casa de la bruixa. El seu interior minúscul està concebut per veure el riu, la part del darrere de la casa, per mirar cap avall i veure el terra del bosc i per mirar cap a dalt i gaudir del baldaquí que formen les fulles i el cel.
Tot i que, malauradament, en molts casos la realitat s'encarregui de contradir-ho, no s'entén l'exercici de l'arquitectura si no és per contribuir a la construcció d'un món preferible. Per dur a terme aquest compromís, en cada projecte nou cal posar en marxa un procés creatiu que ens permeti passar de les intencions a la realitat, per aconseguir, en aquest recorregut complex, que una solució que sorgeix com a resposta a la necessitat doni com a resultat una obra transcendent.
Sobre manera, assolir un món millor no és viable sense la reflexió i, per tal de dur-la a terme, cal distanciar-se de la realitat per poder comprendre-la, atès que, si només s'exerceix la mirada propera, s'acaba prestant atenció exclusivament al que és particular. No obstant això, com més ens allunyem, la pèrdua del detall ens permet percebre l'existència d'una estructura invisible i difusa que dóna suport a les nostres propostes. Si ens seguim distanciant, tenim la sensació que aquesta carcassa és, a més, part d'un esquelet encara més abstracte i intangible. Accedir a aquests enclavaments, ni que sigui per un instant, suposa penetrar en un univers imprecís i desenfocat en el qual es dilueixen el temps i els trets específics de cada lloc. Probablement, en aquests espais difusos és on podem arribar a reconèixer les actituds i propostes dels altres i descobrir afinitats on la mirada propera no ho permet, més encara, diria que, per la seva indeterminació, són idonis per fer-se les preguntes i adquirir els compromisos que han d'orientar les nostres decisions.
Fer un forat a la reflexió no és fàcil en la cultura de la immediatesa en la qual estem immersos, però aconseguir-ho suposa atorgar-se l'oportunitat d'obrir una finestra vers el que hom desconeix, vers la immensitat que, com ens recorda Gaston Bachelard al seu llibre "La poética del espacio", habita dins nostre, “està lligada a una espècie d'expansió de l'ésser que la vida reprimeix i la prudència deté, però que torna a començar quan estem sols. Tan bon punt com ens immobilitzem, estem en un altre lloc; estem somiant en un món que és immens. La immensitat és el moviment de l'home immòbil”.
Pressionats per l'excés de soroll i d'informació, és vital disposar d'un recer protector, requisit indispensable per a la cerca pacient. Si aquesta cerca és necessària i, al meu entendre, ho és, com ha de ser l'espai idoni per exercir la reflexió, aquest reducte de màxima llibertat a partir del qual ens projectem cap a l'exterior?, com ha de ser el refugi que proporcioni la calma necessària per pensar en un món més just i solidari i, com a conseqüència, transformar-lo en un lloc més habitable?
No pretenc descuidar-me dels altres refugis, aquells als que ens precipitem sempre que es produeixen fams, conflictes bèl·lics o desastres naturals i que, amb freqüència, oblidem tan bon punt deixen de ser notícia. Només a través dels primers, però, és possible donar la resposta adequada que exigeixen els segons.
Antonello da Messina va idear un d'aquests llocs per acollir a Sant Geroni, pare de l'Església i traductor de la Bíblia al llatí; Juli Verne ens ho va proposar a "De la terre à la lune"; Alvar Aalto va construir Nemo propheta in patria amb una intenció similar i Le Corbusier va passar els últims dies de la seva vida al paradigmàtic Cabanon. Tots tenen en comú la seva menudesa i, probablement, aquesta característica va fer que Alison Smithson obrís la seva finestra, la de la cambra per desar l'escombra de la bruixa, a la immensitat del bosc; Antonello da Messina, a la immensitat del refinat paisatge italià; Alvar Aalto, a la immensitat dels llacs finesos; Le Corbusier, a la immensitat del Marenostrum i Juli Verne, a la immensitat més esglaiadora de totes, la de l'univers infinit.

Objecte del treball
Refugi mínim entés com l'arquitectura més humana, precisament per aquesta condició de protecció del cos i de la intimitat, tenint les necessitats de descans, higiene i alimentació resoltes.

Lloc
El que es consideri adequat. Pot ser real o virtual, figuratiu o abstracte, però en ambdós supòsits la seva elecció haurà d'estar justificada.